Avui, després d´un bon grapat de mesos, m´he connectat a un compte que vaig obrir en el seu dia a Facebook.
He vist que poca cosa ha canviat des de la darrera vegada, ja que jo no he afegit gran cosa, no m´han demanat amistat gaire gent, per no dir cap, no tinc missatges nous, ni requeriments de cap mena per afegir-me a cap causa ( llevat de dues o tres honroses excepcions).
M´ha fet reflexionar aquest fet en la soledat inherent a tot el món social virtual. Està per apropar-nos més però no ho aconsegueix. De fet és una reproducció de la vida real però sense tracte humà.
M´explico, a la vida real, si no et deixes veure, a la llarga el món t´oblida, perds les amistat, les coneixences, etc... Tot s´ha de cultivar i el tracte directe és vital.
En el món virtul passa el mateix, si no et veuen, no hi ets. Si no tens una "vida social virtual" activa no existeixes, i poc a poc, la gent t´oblida.

Fet i fet, el món virtual és aburrit, no pots riure amb altri mentre preneu junts una cerveseta o un vermut, es tracta d´escriure en la soledat interior d´una pantalla, i no hi ha frescor en el tracte.
Benvinguts a la fredor del tracte interpersonal.

Si defensar una postura quan estàs en franca minoria, o més aviat ets l´únic, en un entorn laboral és difícil, aguantar segons què quan reps un canvi d´ubicació dins la mateixa empresa, és tasca digna d´Hercules.
Recentment he passat per aquesta situació, he canviat dins l´empresa on treballo, a millor afortunadament, i els bombardejos dels teòrics "companys" arriben a límits difícils de millorar.
D´una banda les insinuacions malintencionades que un sent i d´altri les ofertes "benintencionades" dels que pressumptament esperen alguna mena de tracte de favor.

Per favor, som a la feina, venim a treballar i no a perdre el temps. L´únic que demano és que tothom faci la seva feina el millor que sàpiga, del primer al darrer, que el que jo hagi de fer, intentaré fer-ho també el millor possible.

Com diria en Guardiola, si ho fem així farem un pais imparable. No ho dinamitem des de dins mateix.

Dia plujós

Treballar mentre plou, en un moment en el qual tant sols ve de gust ser a casa, arraulit al sofà, amb una tassa amb alguna beguda calenta a les mans, és una experiència d´alló més peculiar, amb un grau de certa melangia .
He estat circulant sota la pluja en el moment en què descarregava amb major intensitat, i m´han vingut ganes de giravoltar al voltant d´un fanal mentre alguna orquestra marcava el ritme intens i frenètic d´una cançó.
FInalment he desistit ja que feia fred, no sonava cap cançó, no he vist cap fanal i les perspectives d´acabar tancat a una casa de repós per estressats mentals eren evidentment prou elevades.
Tant sols ens queda seguir somniant !
He accedit, però, a una beguda calentona que m´ha reconfortat per acabar el dia amb un somriure físic i molt d´optimisme mental.

RETORN ??

Curiosament, feia molt de temps que no actualitzava aquesta humil bitàcora. Manca de temps, la pressió dels horaris de la vida laboral, cansament, mandra, després ho faig....
Qualsevol excusa és bona, però també qualsevol excusa és bona per reprendre l´activitat. Moments sempre s´en troben, si es vol, si es busca. Finalment és en un moment de lucidesa quan decideixo reprendre l´activitat. Ha estat en un moment especialment interessant, ha aparescut un arc de Sant Martí complert al cel, just davant dels meus ulls en un moment que el cel ha deixat passar uns rajos de sol just després de deixar caure quatre gotes.
Veure aquest arc m´ha il.luminat, m´ha renovat l´esperit, m´he fet reprendre les ganes de deixar gravades les meves petites coses.

BRIGADA ANTI-RONYA

L´altre dia, tot anant en cotxe el terme municipal de l´Hospitalet, em vaig aturar en un semàfor. Com sempre vaig observar el meu entorn aprofitant els retorvisors i vaig veure tot estupefacte com des d´un camió que romania aturat dos vehicles darrera meu, el conductor treia el cendrer del camió per la finestra i abocava un quantiós contingut directament a terra.
Escandalitzat per la situació vaig observar amb més deteniment quin vehicle conduïa el garrí en questió, i em va caure l´ànima als peus al constatar que el vehicle en questió formava part de la brigada municipal de neteja, és a dir, era el camió de les escombraries....
Vaig veure que l´educació, en general, no s´obté ni treballant en un lloc on es dediquen a netejar tot alló que la resta de la gent embruta, i que el respecte pels companys de gremi i de la resta de conciutadans en general, en aquest cas, és absolutament inexistent.
Lamentablement és una conducta força generalitzada a la nostra societat actual.
Colla de marranos tots plegats. Ja ho deia el savi, a la que es grata el vernís de civilització, surt el goril.la que tots duem a dins. Ara bé, n´hi ha que tenen una capa de vernís molt i molt fina.

Escales

Una cosa que realment em fa molta ràbia en aquesta vida és trobar-me en un embús en una escala mecànica.
Si a una autopista el tema està regulat i et recomanen anar per la dreta, en una escala hauria de ser el mateix.
Les categories dels que causen embussos són;
-Parelles: Un al costat de l´altre impedint el pas. Si t´acostes, amb sort, avancen quatre passes lentament i remugant.
-El del braç tonto: Va a la dreta de l´escala, peró s´arrepenja amb el braç estirat a la barana de l´esquerra, o duu el braç flexionat i el colze el propulsa en la mateixa direcció impedint el pas. No provis de passar que encara rebràs un ventallot.
-L´eixarrancat: Va pel mig de l´escala tot obert de cames com si tingués irritades les angonals. Impassible als requeriments de pas.
-El raro: Un filera de gent a la dreta permetent passar, i un unic paio/a al carril esquerre, que ho col.lapsa tot. Acostuma a anar escoltant música, per tant, també impassible a la resta del món.

En resum, val més pujar a peu, que a més fa salut !

MICOS

Reflexió sense haver tastat encara ni una gota d´alcohol...
Un micòleg és un especialista en primats ? La micologia estudia el comportament d´aquests mamífers ?? Cal reflexionar profundament, amb un whisket potser millor... i sense gel, que les reflexions passen millor.